EnyOrAnçA 2

Què s'ha fet d'aquestes nits a la meua habitació a València quan ens posem a fer coses que no solen tindre molt de sentit i quasi se'ns fa hora d'alçar-nos i anar a classe?? Quines ganes de que tornes eixos dies al pis...
D'esquerra a dreta: Anna, Laia i Kris; però el més important és el que estem fent: cadascuna amb el seu ordenador votant com si estiguérem boges a Grey en la web de cuatro perquè al pis està prohibit mirar House. Al final crec que no va servir de molt la nostra insistència perquè estem segures de que algú estava fent el mateix en aquells moments però amb House.
Com serà aquest nou curs? Tindrem veïns nous... s'admeten apostes... :P

foto: l'altre que viu amb nosaltres, blai

ObsEssiOns: tercera part

L'obsessió per Mondrian: Una frase seua ho explica: «només quan estiguem en allò real absolut l’art no serà ja més necessari». En efecte, al dedicar-se a l’abstracció geomètrica, Mondrian, busca trobar l’estructura bàsica de l’univers, la suposada “retícula còsmica” que ell intenta representar amb el no-color blanc travessat per una trama de línies del no-color negre i, en aquesta trama, plans geomètrics dels colors primaris, considerats per Mondrian com els colors elementals de l’univers.

L'obsessió per aquest artista va començar als 13 o 14 anys quan la professora de dibuix va ensenyar un paper de regal amb un disseny semblant al de Mondrian. Van passar els anys i mai vaig deixar de tindre aquella imatge al cap, el fons blanc, les línies negres, blau, groc, roig... però no era capaç de recordar el nom del pintor. Va ser gràcies a la decisió d'estudiar arquitectura que el nom Piet Mondrian va tornar a la meua vida, i els meus companys començaren a identificar-lo amb mi. Amb els anys he descobert milions de coses relacionades amb Mondrian i el neoplasticisme, la casa de Rietveld i la del matrimoni Eames, el vestit d'Yves Saint Laurent...

Enguany han tornat a treure el vestit i sembla que ho han fet a propòsit per a mi, a la foto el porte encara que no s'acaba d'apreciar; crec que anar vestida de quadre de Mondrian és el súmmum d'aquesta obsessió.

foto: a.b.h.

ObsEssiOns: segona part

L'obsessió per les ulleres: de tots és coneguda aquesta obsessió que sembla ser recent però que ve de temps. És una cosa estranya però quan em van dir que m'havia de posar ulleres vaig ser molt feliç. Tot i que algú discrepa amb mi... m'encanten les meues ulleres i he de dedicar-les aquesta segona obsessió; i és que realment no només opine de les meues sinó de les de tots els que en porten.

>>Soy muy cool, doy por cool

llevo gafas, no me hacen falta

soy moderno, soy artista

estoy un poco loco, soy...<<

Lendakaris Muertos es mereixen un raconet en aquest text, no?

foto: a.g.c.

cAÒtIcA AnnA!

>>En palabras de Julio Medem: “CAÓTICA ANA es una historia contra la tragedia, conducida por la fuerza del optimismo y la necesidad de ser feliz de su protagonista"<<

Serà la pròxima pel·lícula que vaja a veure al cine, sembla que promet!

Potser no és el millor cartell de Medem però no està gens malament

EnyOrAnçA

"Faig cançons d'enyorança per no oblidar-me del vostre cant"

A l'estiu els records m'omplin el cap, sobretot els moments dolços però també aquells en què hem patit junts.

Sembla difícil estar tant de temps separats després de quasi tres anys passant moltes hores al dia compartint-ho tot. Però ara ja queda poc, tornaran les hores a classes avorrides imaginant la vida privada dels professors, escrivint qualsevol bogeria que passa pels nostres caps damunt de les taules, discussions per començar la feina, pantalles negres amb línies de colors, abraços després de les grans i costoses impressions, algun que altre soparet amb festeta inclosa, i acalorades divagacions sobre coses que només nosaltres donem importància.

No he pogut trobar una foto millor que aquesta, al Grand Arche de la Defénse a París, pel que va ser aquell viatge i perquè eixim tots templats, encara que no se'ns veu molt...

No podeu imaginar el que us trobe a faltar Mónica, Regina, Carlos i Gere; sou els millors companys i amics que mai podia haver desitjat.

París, març de 2006

foto: la càmera de carlos

ObsEssiOns: primera part

L'obsessió de les cadires amb nom i cognom: Cadira Barcelona de Mies van der Rohe per a l'Exposició Universal de Barcelona de 1929. És una cadira amb la qual somnie i que sé que alguna volta a la vida estarà a casa meva. Per ara, tinc prou en trobar-me-la al Pabelló Alemany de Barcelona o a la New National Gallery de Berlin i poder-hi seure. I poc a poc ens adonem de que estudiar arquitectura ens torna bojos i obsessius i això s'apega.

Aquesta imatge és el començament d'una sèrie d'obsessions, obsessions que m'atavalen però que sense elles jo no seria jo. Confie en la vostra ajuda per a descobrir noves obsessions.

Barcelona, novembre 2005 i Berlin, març de 2007

fotos: a.g.c. i c.f.r.

lAdy mAcbEth

>>El sentiment de culpabilitat torna boja Lady Macbeth que acaba traient-se la vida<<

Lady Macbeth té un recorregut invers al del seu marit. Ella és la mestra de l'aparença i de l'engany, és com la "flor que amaga una serp al seu interior", capaç de mostrar-se com la més sol·lícita de les amfitrions mentre planeja fins el mínim detall del regicidi. Però la força de Lady Macbeth necessita de la debilitat de Macbeth per a trobar la seva expressió. A mesura que el seu espòs va prenent la iniciativa, ella va perdent la seva capacitat d'expressió. El discurs en prosa que trencadorament pronuncia en mig del seu deliri és un indicatiu de fins a quin punt la integritat de Lady Macbeth depenia de la força de la seva retòrica.

Edimburgh, juliol de 2003, un any especialment bonic.

foto: j.b.c.