ObsEssiOns: cinquena part

Semblava que havia abandonat esta "secció" del bloc però ara resorgirà amb més força!!!!!!!!!!!
En aquesta cinquena part s'uneixen tres obsessions que m'identifiquen molt: les ratlles de colors (que en són dos: les ratlles i els colorins) i la més recent però no menys forta obsessió pels guants llargs.
Alguna cosa bona havien de tindre aquests dies de tant de fred, que m'he retrobat amb els meus guants, els que segur que van fer a posta per a que jo me'ls comprara, jeje!
De totes formes, no vull oblidar que baix dels guants s'amaguen les meues "manetes" que no són la meua obsessió, però de vegades sí que ho és de la gent que se n'adona del seu tamany.

foto: a.g.c

nO cOrrEn bUEnOs tIEmpOs pArA lOs sOñAdOrEs

Segurament tota la culpa no la té Amélie, però és la primera pel·lícula que em fa plorar de veritat. Alhora també m'ha fet riure, il·lusionar-me, emocionar-me, recordar llocs i que em caigueren les llàgrimes, que ja feia falta. Potser he tardat molt a veure aquesta pel·lícula, però l'he vista el dia i en el moment adequat. Crec que l'hauré de tornar a repassar, per si m'he deixat alguna cosa!

brAnkAl

Aquesta nit s'estrena "Brankal: Sona la Mar" al Festival de Curtmetratges de Vila-real. És un gran dia per a fer una bogeria i aparéixer a l'Auditori...
Qualsevol cosa que puga escriure ací es queda curta en comparació amb el desig que tinc d'estar allí!
No sé què escriure més, només MOLTA SORT SERGI! Espere veure prompte el curt!
**Encara que no hages eixit a la merda de Canal 9 (nueve), en aquest pis seguim sent "chicas Tellols"

foto: ja ho posa en la foto!

hAgO cAsAs dE cArtÓn!

Ja està! Avui he deixat penjat el meu primer projecte d'aquest any. Ara falta esperar el veredicte. La setmana que ve començaré l'altre ja, però com diu Ana "he d'anar acostumant-me que he de fer cases per a totes (i tots...)".

dOndE hAbItA El OlvIdO

Cuando se despertó,no recordaba nada de la noche anterior,"demasiadas cervezas",dijo, al ver mi cabeza, al lado de la suya, en la almohada...y la besé otra vez, pero ya no era ayer, sino mañana.Y un insolente sol, como un ladrón, entró por la ventana.El día que llegó tenía ojeras malvas y barro en el tacón, desnudos, pero extraños,nos vio, roto el engaño de la noche, la cruda luz del alba. Era la hora de huir y se fue, sin decir:"llámame un día". Desde el balcón, la vi perderse, en el trajín de la Gran Vía.Y la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido, una vez me contó, un amigo común, que la vio donde habita el olvido. La pupila archivó un semáforo rojo, una mochila, un peugeot y aquellos ojos miopes y la sangre al galope por mis venas y una nube de arena dentro del corazón y esta racha de amor sin apetito.Los besos que perdí, por no saber decir:"te necesito". Y la vida siguió, como siguen las cosas que no tienen mucho sentido, una vez me contó, un amigo común, que la vio donde habita el olvido.

lletra: joaquin sabina, una versió bonica: la fuga

dEstArIfOs dE pIsO!

Després d'uns dies sense Kris en la casa, avui diuen que tornarà!
Es trobarà amb açò a l'entrada, uns pistatxos per al sopar i ous de xocolate!!! (segur que voldrà anar-se'n a Roma totes les setmanes)

tEmps dE sIlEncIs

Ara sí que estic totalment endinsada en el món arquitectònic, no puc ni dedicar-li uns segons a aquest bloc, i quan ho faig és per a continuar amb aquest món que m'absorbeix.
El projecte sembla que va evolucionant però més poc a poc del que destijaria. De totes formes, crec que estic contenta.

dibuix: a.g.c