Segurament tota la culpa no la té Amélie, però és la primera pel·lícula que em fa plorar de veritat. Alhora també m'ha fet riure, il·lusionar-me, emocionar-me, recordar llocs i que em caigueren les llàgrimes, que ja feia falta. Potser he tardat molt a veure aquesta pel·lícula, però l'he vista el dia i en el moment adequat. Crec que l'hauré de tornar a repassar, per si m'he deixat alguna cosa!
4 comentaris:
Jo més.
Més encara...
I no volia alçar-se de la cadira...
Ho diu la que posa per t�tol "No corren buenos tiempos para los so�adores"...
Publica un comentari a l'entrada